Nada me conmueve más, que ver el bajo estado de ánimo de la persona a la que amo. Después de tantos años y sigo sin saber la menera de sacarlo de este estado de melancolía, que le consume. Desde aquí le mando todo mi apoyo, todo mi cariño, todo mi respeto y toda la paciencia que aún me queda.
Te quiero.
sábado, 16 de enero de 2010
DESDE ESTE TROCITO DE SOFA
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No sé si et pot funcionar,però i si l'abraces ben fort en silenci? Tu estigues al seu costat en silenci, sabent que hi ets...potser parla o potser no. Molta sort, que se n'adoni que amb tu trobarà la llum de la lluna que li falta.
ResponderEliminarP.D:A mi no em va funcionar però penso que en tu pot anar bé^-^.
Triste, muy triste... Paciéncia y chocolate ¿o quziá frutas escarchadas?
ResponderEliminarCosta molt però crec que el més important és mantenir-se forta i no deixar-se arrosegar pel seu estat. Transmet-li tota la alegria, l'estima i el suport que puguis. Ell que n'agafi el que vulgui, el que pugui o el que sàpiga. Segur que en el fons t'ho agrairà i tu també d'haver-ho fet. Ànims a tu i a ell!!!
ResponderEliminarM'encanta el James Blunt, tot i que ens moments baixos només ajuda a plorar més i més. Anda que no he plorat jo amb el James Blunt!!!
ResponderEliminar:) qué sencillo y qué conmovedor
ResponderEliminarMaria, l'abraçe sovint, però continue sense saber si realment aprofita. Supose que si...
ResponderEliminarDissortat, :(
Laura, la estima i el suport, per supost. La alegria està mes dificil, gràcies per els teus ànims.
Maru, bienvenida a este blog.
Potser una abraçada i un estic aqui. Tornareu a somriure.
ResponderEliminar